El caliu del Ziryab: La Cinquena Corda de la Tardor


La tardor ha caigut, grisa, magnànima, prolixa al damunt de Barcelona.

El vent càlid de l’estiu s’ha anat perdent pels carrers, tot just llisca sobre els bassals que d’entre les pedres es formen i borden diferent, ara, els gossos a la tardor.

La llum grogua del restaurant es fon amb el paisatge. Sembla el pa més fumejant, sembla com si et volgués abrigar, el vi negre s’ha crescut roig i enorgullit, són belles les gotes sumades a les aigües que dibuixen els vidres, la fusta competeix en història amb la història del lloc.

De sobte un soroll. Banyen de llum el carrer, tot ballant uns correfocs. Són petards? Ara el món succeeix fora, l’escala s’ho perd deserta i des de les teulades la vida sembla una festa. Creus que al Bill Evans li importi que ningú sembli escoltar-lo?

El so s’allunya. Deixa rera seu un fum que s’escampa, el temps torna a fer la seva i ens descobreix a tots somrient. És l’hora de sopar.

Quelcom pica, quelcom crema, tot és fresc, l’olor del menjar li va bé a les espelmes. Mira dins, menja poc a poc, la gent sembla feliç. Un vent fred bufa i ningú el pot veure. Silenci.

Què hi havia en aquest lloc fa cent anys? Podria fer-me un apartament preciós. Per què m’agrada ésser ací?
L’encant. No es pot explicar i potser per això es diu així, perquè un encanteri màgic ha caigut sobre nosaltres. Com el que té aquesta casa. Com el que té la tardor. Com quan sona silenciós el llaüt del Ziryab a la foscor.

Vine a veure’ns.

(Poema escrit sobre Ziryab, que – segons la llegenda – va inventar la quinta corda del laüt)

Comments

Be the first to post a comment.

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

*