Hummus, babaganoush, falafel, pa de pita acabat de fer… Si alguna vegada has menjat en un restaurant de cuina àrab o mediterrània i has sentit que la taula s’omplia sola de petits plats de colors, probablement estaves vivint un mezze sense saber-ho. Però, què és exactament? En què s’assembla a les nostres tapes i, sobretot, en què es diferencia? T’ho explicarem tot.
Què és el mezze àrab: molt més que uns aperitius
La paraula mezze (també escrita meze o mazza) prové de l’àrab i del turc, i significa literalment sabor o mos. Però definir-lo simplement com a «aperitiu» seria quedar-se molt curt. El mezze és tota una filosofia de taula: una manera de menjar compartida, lenta, social i profundament arrelada a la cultura de l’Orient Mitjà, el Mediterrani Oriental i el nord d’Àfrica.
A països com el Líban, Síria, Turquia, Grècia, el Marroc o Egipte, el mezze no és el preludi del menjar: és el menjar. La taula es cobreix de plats petits que arriben tots alhora o en onades, i els comensals van picant, conversant i repetint sense ordre ni protocol. No hi ha un primer plat i un segon. No hi ha torns. Hi ha abundància compartida.
Quins plats solen formar part d’un mezze tradicional
La selecció varia segons el país i la regió, però alguns dels clàssics que trobaràs en qualsevol taula de mezze són:
- Hummus: crema de cigrons amb tahini, llimona i oli d’oliva. El dip més reconegut del món àrab.
- Babaganoush: crema d’albergínia fumada. Suau, profunda, irresistible.
- Muhamara: pasta de pebrot vermell, nous i espècies. Picant i addictiva.
- Falafel: croquetes de cigró o fava fregida, cruixents per fora i esponjoses per dins.
- Fattoush i tabbouleh: amanides fresques amb herbes aromàtiques, tomàquet i pa cruixent.
- Halloumi a la planxa: el formatge xipriota que no es fon i que conquista tothom qui el prova.
- Pa de pita: la base de tot, per untar, embolicar i compartir.
- Dàtils, fruits secs i escabetxats: el contrapunt dolç i àcid que equilibra la taula.
El que uneix tots aquests plats no és només la mida, sinó el seu esperit: estan pensats per ser compartits, no per menjar-los en solitari.
Tapes espanyoles vs mezze àrab: les diferències reals
A primera vista, tapes i mezze semblen cosins germans. I d’alguna manera ho són: tots dos són formats de menjar en petites porcions per compartir, tots dos conviden a la socialització i tots dos tenen arrels culturals profundíssimes. Però si rasques una mica, les diferències són notables.
L’origen i el context cultural
Les tapes neixen a Espanya, amb llegendes que les situen a l’Andalusia del segle XIX. La seva lògica original era acompanyar la beguda: alguna cosa petita per picar mentre es prenia el vi o la cervesa. L’acte de tapejar és un ritual de moviment — de bar en bar, de peu a la barra, amb la ciutat com a escenari.
El mezze, en canvi, neix de la cultura de l’hospitalitat llevantina. Al món àrab i mediterrani oriental, rebre algú a casa o en un restaurant i omplir la taula de plats és un gest de respecte i generositat. No es menja de peu ni amb pressa. El mezze és l’excusa per quedar-se hores assegut, conversar, riure i connectar.
L’estructura del menjar
- 🇪🇸 Tapes: es demanen progressivament, sovint d’una en una o de dues en dues, i poden ser l’aperitiu o tot el menjar segons el moment del dia.
- 🫒 Mezze: tot arriba junt, de cop, cobrint tota la taula. L’abundància visual forma part de l’experiència.
Els sabors i els ingredients
La tapa espanyola juga amb l’oli d’oliva, el pebre vermell, l’all, el pernil, el marisc i el formatge local. El seu perfil de sabor és mediterrani occidental: intens, directe, generós.
El mezze àrab incorpora una paleta d’espècies més àmplia: comí, coriandre, sumac, zaatar, canyella, cúrcuma, harissa. Els sabors són més perfumats, més especiats, amb contrastos dolç-salat molt marcats. Les herbes fresques — menta, coriandre, julivert — tenen un protagonisme que a la tapa tradicional gairebé no existeix.
La beguda que els acompanya
- Tapes: vi, cervesa, vermut o caña. La beguda és el centre i la tapa és el seu acompanyament.
- Mezze: en la seva versió més tradicional s’acompanya d’arak (licor anisat llevantí), ayran (iogurt per beure) o simplement aigua amb llimona. En restaurants mediterranis actuals, també amb vins del Líban, el Marroc o Grècia.
El que tenen en comú: l’ànima compartida
Malgrat les seves diferències, tapes i mezze comparteixen alguna cosa que cap diccionari gastronòmic pot definir del tot bé: la convicció que menjar bé és, sobretot, menjar junts. Els dos formats rebutgen la soledat del plat únic i abracen la idea que la taula s’ha d’omplir, que cal provar de tot, que demanar de més sempre és millor opció que quedar-se curt.
Totes dues tradicions són també el resultat de segles d’influències creuades. No és cap casualitat: durant l’Edat Mitjana, el món àrab i la Península Ibèrica van estar en contacte permanent, i aquella fusió va deixar empremtes en la llengua, l’arquitectura i, per descomptat, en la cuina.
Tapes-mezze: la fusió nascuda al Born de Barcelona
A Ziryab, des que vam obrir les portes el 2012, hem apostat per fer conviure aquestes dues tradicions en una sola taula. No és una moda ni un experiment: és una idea que té segles d’història al darrere.
La nostra proposta de tapes-mezze neix de la mateixa lògica: plats petits, plens de personalitat, pensats per compartir. Halloumi a la planxa amb vinagreta de menta i magrana. Dàtils medjoul embolcallats amb panceta. Braves amb harissa i allioli d’all negre. Falafel de ceba caramel·litzada amb chermoula. Babaganoush amb olis catalans.
Ingredients de proximitat amb espècies d’Orient Mitjà. Tècniques locals amb ànima mediterrània. I una carta de vins del Líban, el Marroc, Grècia i Catalunya escollida per la nostra sommelier perquè cada copa expliqui una història diferent.
El resultat? Una taula que no entén de fronteres. Exactament com ha de ser.
T’apeteix viure l’experiència del tapes-mezze en persona? Som al Carrer de Grunyí 5, amagats en un carreró al costat del Museu Picasso, al cor del barri del Born. Reserva la teva taula aquí i deixa’t portar pels sabors del Mediterrani.